Un dia fantàstic, molta calor, molta polvora i molts castells!
Gràcies xicots, gràcies a tots!
P.D no tenim fotos de les altres colles castelleres que van participar. Si ens les feu arribar quedaran incloses dins d'aquest recull gràfic.
dijous, 18 de juny del 2009
dissabte, 13 de juny del 2009
Ja ho tenim tot a punt!!!
Recull de premsa de diferents mitjans que han donat suport a la diada.
A poques hores per aquesta celebració, per aquesta gran diada en homenatge a tots els que van lluitar tant perquè els castells fossin un símbol de la nostra terra, només em resta tenir la camisa preparada.
Si us sóc sincera estic immersa en un sac de nervis, demà serà un dia especial, i pels que no em coneixeu sóc una persona que acostuma a viure els moments amb molta intensitat. Així doncs demà no podrà ser d'altre manera. Retrobar-me amb els xicots sempre és motiu d'alegria, demà encara més.
Us hi espero a tots!
PD. Durant aquests darrers dies diferents persones, entitats i colles m'han felicitat per aquest blog, a totes elles moltes gràcies i m'agradaria molt que participin de manera activa. D'entre elles em va arribar un mail d'un amic molt especial i que vull compartir amb vosaltres.
" Mar, voldria felicitar-te per l'aportació que fas i faràs en el nou blog del Sol, parcial o no, objectiva o no, segons per uns o altres.
A vegades es difícil ser imparcial, però el sentiment casteller no té color de camisa, així era el Sol, un apassionat dels castells, i se de que parlo, el meu pare va ser casteller a l'any 49 - tenia 15 anys-, als inicis d'una colla de castells a Vilafranca. Anaven actuar amb els xiquets de Valls, amb els del Vendrell, més tard amb l'Arbós, doncs la camisa era la mateixa per les colles, més o menys descolorida. Feien Castells independent de les sigles de la Colla. Ho va deixar per un accident casteller.
Crec que no tinc que afegir res més, tu seràs l'encarregada de fer gran el blog del Sol, apa!! "finito i pel medio", un petó. "
dimecres, 10 de juny del 2009
Diada del Firal. 1er Memorial Joan Sol
El dilluns en roda de premsa a Cal Noi-noi, presentàvem la Diada del Firal que serà aquest proper diumenge, i que per primer cop té un subtítol afegit, 1er Memorial Joan Sol. Va ser el mateix dia que vam llançar a la xarxa aquest blog tot i que feia mesos que estava entre mans.
Vaig tenir l'oportunitat d'agrair públicament l'esforç que han fet els Xicots de Vilafranca en aquests darrers anys envers la figura del Sol.
El fet que aquesta diada sigui el primer memorial Joan Sol és tot un orgull per la família. Aquí li afegim l'espai on se celebra, la plaça Milà i Fontanals, ( jo sempre li dic la plaça dels Porcs), que està just al costat del carrer Montserrat on l'avi tenia l'esparteria i que el Lluís Solsona la defineix com "la sinagoga castellera", l'alegria és doble.
En aquest acte amb la premsa, vaig tenir també l'oportunitat d'explicar un sentiment profund. Personalment penso que aquesta diada, avui amb un subtítol, és un homenatge a totes aquelles persones que malgrat l'adversitat del moment, just després de la guerra, van fer tot el possible perquè el fet casteller no es perdés. És doncs un homenatge a tots els nostres avantpassats que van fer dels castells un símbol de la nostra terra, Catalunya.
Segurament aquest és un sentiment que tenim molts de nosaltres, m'ha agradat llegir un article de Jaume Grau en el seu blog, donant opinió a l'article de la periodista Dolores Serrano, diu així:
"Els qui sigueu grans i/o de Vilafranca o terres d’arrel castellera coneixereu els personatges dels qui parla la senyora Serrano, la terminologia i el “tempo” de l’article i gaudireu encara més d’aquest gran text. La resta sempre us queda poder preguntar i aprendre una mica més de la nostra Història, una història que no va començar "com un cistellet de roses ensucrades on els castells eren la projecció nacional catalana, etc, etc, etc...ni amb uns periodistes que fessin crònica esportiva dels castells, ni amb CCCC, ni punyetes...".
Els castells són el que són i venen d’on venen, hem de saber-ho. No són idílics en el seu naixement i manteniment; però, són nostres. I dit això, us adonareu també que avui ja no pensem igual, que han passat 41 anys, els castells s’han fet grans , i els grans dels castells s’han mort o han deixat pas a noves generacions amb nou pensament, les colles s'han obert i els castells s'han extès com taca d'oli. Avui, davant l’entrada de dones als castells, ja no sentim, com jo encara vaig sentir, una frase que fa mal a les orelles:”Nen, com vols que el món vagi bé, tothom sap que amb “obra foradada” no es poden fer castells”. Per a això és encara més important aquesta crònica de la María Dolores. És una crònica del què són els castells amb veu de dona, en una plaça com la de Vilafranca, de la que en Jan Julivert deia que “fins hi tot les dones parlen de castells” , ara fa 70 anys. La Maria Dolores va ser excepcional i també la primera dona que va fer el pregó de la Festa Major de Vilafranca, va ser el 1970. "
Els castells són el que són i venen d’on venen, hem de saber-ho. No són idílics en el seu naixement i manteniment; però, són nostres. I dit això, us adonareu també que avui ja no pensem igual, que han passat 41 anys, els castells s’han fet grans , i els grans dels castells s’han mort o han deixat pas a noves generacions amb nou pensament, les colles s'han obert i els castells s'han extès com taca d'oli. Avui, davant l’entrada de dones als castells, ja no sentim, com jo encara vaig sentir, una frase que fa mal a les orelles:”Nen, com vols que el món vagi bé, tothom sap que amb “obra foradada” no es poden fer castells”. Per a això és encara més important aquesta crònica de la María Dolores. És una crònica del què són els castells amb veu de dona, en una plaça com la de Vilafranca, de la que en Jan Julivert deia que “fins hi tot les dones parlen de castells” , ara fa 70 anys. La Maria Dolores va ser excepcional i també la primera dona que va fer el pregó de la Festa Major de Vilafranca, va ser el 1970. "
Aquesta opinió m'ha fet memòria al primer dia que van venir els minyons de Terrassa a Vilafranca actuar per Sant Fèlix i el meu avi va veure amb quina agilitat podien fer castells les dones, un tema que ja ampliarem.
Aquest diumenge tots aquells que volgueu fer també un homenatge aquests grans herois dels castells teniu una cita a la Plaça Milà i Fontanals, allí ens retrobem i parlem de castells!
De quin color era la camisa?
Tot buscant documents per la xarxa, no fa masses dies em vaig trobar amb un document prou interessant escrit per l'historiador i comentarista casteller Jaume Grau. Aquesta crònica inclosa dins la revista "EL FIGAROT" i que porta per títol ELS ORÍGENS SOCIALS DELS CASTELLS A VILAFRANCA és tota una joia.
D'aquest document en trec una part rellevant per aquest blog que francament m'ha sorprès, parlant sobre el color de les camises, diu així:
"En una conversa amb en Joan Sol, encara abans del 1982, quan ell es ca separar dels Castellers de Vilafranca junt amb altres membres per formar els Xicots de Vilafranca - colla a la qual, com deuen saber els lectors, vaig pertànyer i vaig ser a les primeres juntes-, parlant de castells i de primeres colles, va comentar que el color de la camisa de la colla del 1929 era com una mena de "quadradet" blanc i vermell, que de lluny potser podria donar l'efecta de rosat, ben apartat del vermell com ara s'especula. En Joan Sol i el meu pare, que en pau descansin, van mantenir aquesta i moltes altres converses, mentre jo escoltava amb delit al taller de basteria que el meu pare tenia al carrer conegut com Sant Francesc, tot encoixant i posant estores als carros que encara en aquells temps dels anys 70 algun capriciós volia. "
En Ricard Pallarès en una part molt petita del seu article també parla del tema de les camises:
" Les primeres camises dels Castellers de Vilafranca eren roses, després no es va trobar roba per fer-ne de noves i es van fer vermelles. Quan vam fer la primera sortida, el 1948, la canalleta portaven camises roses, però els altres vam actuar amb camisa i pantaló de carrer. Després els que pujaven els donaven la camisa vermella.
Amb la camisa rosa i vermella no hi dúiem escut. Amb la verda el Lluís Melo, que llavors era l'alcalde, ens va pagar l'escut, un castell amb dos lleons."
Això del color de la camisa no em queda del tot clar, però la conversa que ens explica el Jaume Grau és prou raonable. Un "quadradet" petit de lluny ens dóna aquesta visió global de color. El que si que tinc clar, és que quan els Hills i el meu avi van fundar els Xicots, el que tenien molt clar era el color de la camisa, la qual sempre havia escoltat que era el color dels inicis castellers a la Vila.
Actualment el color dels Xicots tampoc no s'ajusta a les primeres, recordo que el primer color era més rosat.
dilluns, 8 de juny del 2009
El Sol va baixar del balcó de l'Ajuntament per dirigir els castells.
El Ricard Pallarès i Mestres, que el passat mes de Novembre del 2008 va ser guardonat amb el Socarrels 2008, explica molt bé vivències que va tenir amb l'avi.
Personalment no he conegut el Sr Pallarès però amb el que he llegit m'ha quedat clar que havien viscut moltes coses junts. Les seves últimes paraules del llibre en fan entendre que és un senyor amb valors i criteri: " Quan va fundar els Xicots de Vilafranca ens seguíem saludant igual, com amb tots els altre que havien estat castellers amb els verds. Jo em saludo amb tots els castellers, no per ser d'una colla he de deixar de parlar amb una persona." Tot un senyor!
La veritat és que les experiències i vivències que explica són molt interessants. També cal destacar amb la sinceritat que ho va relatar. Em va sorprendre el fet d'aquesta desautorització per part del Rossell perquè en un assaig on no hi havia el cap de colla una estructura va caure. En Pallarès diu: " No ens vam fer mal ningú, però el Rossell va dir el Sol que no era ningú per dirigir castells". Això era l'any 50.
Més endavant continua explicant l'autor del capítol: " Les raons que el Joan Sol i els germans Hill pleguessin dels Castellers van ser principalment per la forma en què el Rossell controlava la colla; en aquest sentit, potser tenien raó. El Rossell no era cap de colla, era fundador, però només es feia el que ell volia. S'havia de fer tot com a ell li semblava." Aquest paràgraf em sembla d'una valentia absoluta coneixent el teixit social de Vilafranca.
Tot això ho lligo amb una altre part del seu capítol per acabar amb una conclusió de collita pròpia.
"L'any que el Sol va ser administrador de la Festa Major ( 1.968), la vigília no vam fer els castells gaire bonics, i el dia 31 v baixar del balcó de l'Ajuntament a la Plaça per parlar amb el cap de colla, que crec que era el Garsa o el Gabi. El Sol va baixar del balcó i va dirigir els castells amb americana i tot. I van sortir força bé. "
Trec dues conclusions després d'haver llegit en Pallarès:
- El fet de que Vilafranca tingui dues colles era més que previsible després de la documentació que ens aporten d'aquella època. És allò que diuen "era una muerte anunciada".
- Tinc que pensar que el dia 31 d'agost del 1968 el Sr Rossell no era a la plaça de la Vila. Sempre hi ha la possibilitat que aquell dia del 68 hagués fet un sol que espeteguen les pedres i el Rossell, fruit de la calor no recordes les seves paraules.
De tant en tant, grans i petits, savis i tontos, alts i baixos, rics i pobres cal que ens apliquem la màxima dels nostres avantpassats i procurar no dir allò de : d'aquesta aigua no en beure mai.
De tot cor us recomano les pàgines del Pallarès ( de la 33 a la 40), que venen a donar fe de la fantàstica carta que va rebre el meu avi tot convidant-lo a deixar la Colla. El relat del Sr. Ricard em dona a pensar que el Sol feia ombra a tots aquells que els agrada molt està a primera fila, encara que només sigui per remenar el "plomero". D'aquesta famosa carta ja en parlaré un altre dia, amb una mica se sort encara pot estar amagada amb alguna caixa de casa.
Sr Pallarès el felicito per el guardó de socarrel 2008.
Sr Recasens. La viva imatge de la saviesa en estat pur..
Malauradament el Sr Recasens ja no està amb nosaltres, el novembre del 2004 és va retrobar amb tots aquells que molt abans ens han anat deixant.Jo en tinc un rècord fantàstic del Sr Recasens. L'avi i ell eren grans amics i es passaven llargues estones a la farmàcia parlant, discutint i recordant. El Sr Recasens intentava tenir-me entretinguda amb un bon grapat de caramels d'aquesta manera ells podien continuar la tertúlia.
L'avi sempre m'havia dit: en Recasens és un amic de veritat!. Jo en aquell moment no l'entenia però en tenia molta de raó.
Un cop mort l'avi, l'any 86, cada any per la Festa Major l'anava a saludar, era fàcil trobar-lo, a l'entrada d'ofici o bé a la processó.
Jo li deia: bon dia Sr Recasens, com anem?, i ell sempre en contestava: anem tirant. A continuació li dia: sóc la neta del Sol, i ell amb un somriure i amb els ulls negats asantava amb el cap. El Sr Recasens era d'aquelles persones que es feien estimar, era la viva imatge de la saviesa en estat pur.
En el llibre on fa referència a la época viscuda amb la guerra deia:
" No va ser fins el 1939 que ens vam retrobar novament a Vilafranca. Havia acabat la guerra, però per Setmana Santa ens vam haver d'incorporar altre cop a l'exèrcit. Em van destinar al Regimiento de Flandes NºVBatallón de Montaña,a Vitòria, on vaig coincidir amb el Joan durant els mesos d'instrucció.
...El segon o tercer dia de ser a Vitòria, amb el Joan, abans del passeig ens van donar a tots un cigar perquè era el sant del comandant. El Joan va mostrar-se més que content, jo era el primer cigar que fumava.
El diumenge era el dia més esperat per a tothom. El Joan i jo teníem el costum d'anar al ball del Polvorín...
... El menjador era gran, però es feia petit per la quantitat de soldats que hi menjàven. Jo vaig compartir els mateixos plats amb el Joan Sol i el Francesc Escudé, també de Vilafranca. "
La gran trucada dels Xicots.
Recordo perfectament que estava fent aquell dia d'estiu quan em van trucar el mòbil els Xicots de Vilafranca, estava escombrant la terrassa. Quan vaig saber qui havia a l'altre banda del fil telefònic no m'ho podia creure. Eren els Xicots, els meus xicots!!! La conversa va servir per fer quatre pinzellades de moltes idees que havien sorgit a la colla i per tal de citar-nos en una propera reunió.
Quan vaig penjar el telèfon vaig estar una bona estona sense reaccionar, les cames em feien figa, el cor m'anava a 100 per hora i les llàgrimes no em deixaven veure que tenia el davant.
El que m'havien comentat per telèfon era un somni per a molts Vilafranquins i malgrat ell no ho podria veure de manera terrenal si que és podria complir el que probablement fos un dels somnis del Sol.
Els Xicots havien tingut un primer contacte amb la família per demanar la autorització per a parlar amb l'Ajuntament i sol.licitar la creació d'un NAN i per l'altre l'edició del llibre Joan Sol, l'home casteller. Vam celebrar la reunió a Cal Noi Noi i allí va ser quan ens van donar l'excel.lent noticia de que les iniciatives anaven a bon port.
El Nan ja el coneixeu, segurament sortirà diferents cops en aquesta finestra virtual, però es que n'estic plenament orgullosa.
No us penseu que tot va ser bufar i fer ampolles. En tota iniciativa sempre hi ha algú que es creu amb el dret de ficar-hi cullerada.
Quan aquesta iniciativa es va fer pública pels voltants de la festa Major i el NAN ja tenia forma vaig rebre una trucada de l'Ajuntament de Vilafranca del departament de cultura. Era una reunió amb el regidor per tal d'aclarir alguns dubtes que s'havien generat entorn aquest nou element festiu.
Francament en aquell moment en el qual no em van avançar res més que aquestes quatre paraules no vaig entendre res. Un dubte? quin dubte?.
El meu cap, que mai deixar de pensar, va començar a donar tombs i tombs, fins que em va venir una llum prou clara. Vaig parlar amb els xicots i em van confirmar la meva intuïció.
Un senyor molt conegut de Vilafranca, ( cronista, historiador, rabassó i no se quantes coses més) individualment o amb companyia ( això encara no ho tinc clar) pensava, creia i volia que el NAN del Sol no portés la camisa vermella dels Xicots. El Senyor X, que malgrat jo em pensava que ens unia una amistat heretada va preferir primer parlar amb els polítics que no pas amb la família.
Aquella tarda d'estiu que a Vilafranca ja es respirava Festa Major vaig decidir de manera unipersonal anar a parlar amb ell, és fàcil de trobar-lo sobretot si està de guàrdia. Volia una explicació perquè jo sola no la trobava.
Han passat els anys i d'aquella tarda encara no n'he tret l'aigua clara. El Sr X em va voler fer entendre que el meu avi no voldria portar la camisa vermella, que el més adient era que portés la camisa dels Rabassons.
Ostres noi!!! els que em coneixeu ja sabeu que vaig sobrada de mala llet, però aquell dia vaig arribar els meus límits. Evidentment no em va pas convèncer, tot el contrari d'aquella conversa en vaig sortir reforçada. La gran proposta era la camisa de Rabassó? No hi ha com està per sobre del bé i del mal, per saber fins i tot que els agrada els que ens han deixat, aquesta va ser la meva gran conclusió.
La meva pregunta era, tan molesta que hi hagi una camisa vermella per la festa major?
La reunió que vaig tenir seguidament amb el Regidor de Cultura va ser políticament correcte. El que volia l'Ajuntament era saber l'opinió de la familia. Un cop aclarit aquest dubte es van acabar els problemes.
Una setmana abans de la Festa Major es va presentar oficialment el NAN. Un acte que mai podré oblidar.
Pere Català i Roca
El gran fotògraf i historiador Pere Català i Roca també va participar en el llibre de Joan Sol.
D'ell recordava d'una manera especial una nit que van passar a Valls:
" Amb el Sol vaig passar a Valls una nitada - com diuen a l'Alguer- molt agradable la vigília - el dejuni- de Sant Joan, el seu patró i també de la ciutat vallenca. Aquella nit hi havia hagut una bona actuació castellera, preludi de la de l'endemà, i un grupet d'amics dicidírem d'anar a menjar la coca al
Mas del Miquel... De que podíem parlar el grupet d'amics vilafranquins i vallencs? De castells, és clra! Les proeses d¡aleshores eren els castells de set, amb la fita del dos - que diem a Valls- o torre - que diuen els vandrellencs-, i en jornades singulars el quatre de vuit."
En Pere Català i Roca ens va deixar fa pocs dies i els Xicots de Vilafranca van participar en el seu homanatge a la Ciutat de Valls.
Jo en record d'ell i de l'amistat que tenia amb el meu avi li vaig escriure el següent:
Estimat Pere,El temps anat passant i les nostres vides terrenals no s’han creuat. Era una d’aquelles coses que sempre tens pendents de fer però que mai acabes d’executar. He exhaurit el pas dels dies i anys, i serà d’aquelles coses que mai em perdonaré. Tenia moltes ganes d’escoltar de la teva veu aquelles coses que expliques el llibre sobre el Sol. Estic segura que moltes s’han quedat en el tinter. Em consola pensar que allí on estiguis hagis trobat a tots aquells que t’han estimat i que van marxar abans que tu, entre ells el meu avi. De ben segur podreu fer tertúlies que només vosaltres dos sou capaços d’entendre. La teva mirada artística en cada una de les parts de la vida que tu has escollit ens ha deixat un arxiu tan poderós que els catalans mai et sabrem agrair. Un dia vaig llegir que no t’agradava massa ficar peus de foto perquè argumentaves en bon criteri, que una foto ha de parlar sola. Jo que sóc xerrameca de mena m’he quedat sense paraules. Només et puc dir “GRÀCIES”.
Mar Roca- neta del Sol-
Si alguna lliçó he après aquesta no és altre que hem de fer les coses quan les pensem i no deixar passar el temps.
La camisa Castellera més antiga de Vilafranca.
Mal li pesi algun Vilafranquí mediàtic, si algú pot parlar del Joan Sol és l'amic Lluís Solsona. L'amor, l'amistat i la convivència que van tenir el Sol i el Solsona és la màxima definició de l'amor etern i incondicional.
" Al tornar a Vilafranca, poc després d'acabar la Guerra Civil, en la qual va participar al pertànyer a la "quinta del bibaró", immediatament es va integrar a la colla castellera vallenca, la unificada ddels Xiquets de Valls, de la qual era cap de colla el Blanco, amic seu i empresari esparter, com ell; essent l'únic i més antic vilafranquí que portava camisa castellera, hi va romandre fins que es va formar la colla dels Castellers de Vilafranca, a la qual s'incorporà, assumint-hi importants funcions tècniques, com la de form ar les pinyes, ensenyar els castellers a pujar, mantenir-se i baixar els castells, seleccionar castellers i buscar infants per als pisos superiors. Se'l tenia pel casteller més carismàtic. "
Trobar-me amb el Lluís i la seva família sempre es motiu de felicitat i de bons records. És per aquest motiu que en aquesta pàgina ja heu llegit i seguireu llegint relats del Solsona.
La camisa castellera més antiga de Vilafranca. Extret del llibre "Joan Sol: l'home casteller".
" Al tornar a Vilafranca, poc després d'acabar la Guerra Civil, en la qual va participar al pertànyer a la "quinta del bibaró", immediatament es va integrar a la colla castellera vallenca, la unificada ddels Xiquets de Valls, de la qual era cap de colla el Blanco, amic seu i empresari esparter, com ell; essent l'únic i més antic vilafranquí que portava camisa castellera, hi va romandre fins que es va formar la colla dels Castellers de Vilafranca, a la qual s'incorporà, assumint-hi importants funcions tècniques, com la de form ar les pinyes, ensenyar els castellers a pujar, mantenir-se i baixar els castells, seleccionar castellers i buscar infants per als pisos superiors. Se'l tenia pel casteller més carismàtic. " Després de llegir aquesta crònica, com us podeu imaginar em sento, ens sentim orgullosos d'aquesta. La pena de tot plagat, deixant de banda colors i pensament, és que uns ho tinguin tan clar i d'altres no. La història és pot interpretar de moltes maneres, explicar-la amb més o menys êmfasi, però el que no es pot fer és obviar una realitat històrica.
Joan Sol, 1968 Administrador de la Festa Major.
30 d'agost any 1968.Presentació pública dels capgrossos l'Humbert i la Roseta
L'any 1968, conjuntament amb els seus amics Lluís Solsona i Joan Surià va ser nomenat Administrador de la Festa Major.
El seu amic Solsona explica aquell moment així:
" S'ho mereixia com ningú: l'any 1968 va ésser nomenat administrador de la Festa Major. Aquell any, aquesta, tot i que aleshores el pressupost era molt reduït, va tenir un caràcter molt especial. Per primera vegada es van fer venir grallers del País Valencià i de Navarra, i començà un període de lluïdes matinades. Aquells improvisats concerts de gralles, que es feien en algun cafè, es van transformar en públic i solemne concert d'instruments d'inxa. Una banda de gaites gallegues va harmonitzar el vespre de la vigília de la festa. La capta va repartir un programa substencialment casteller. I es va institucionalitzar el concurs de castells l'Anxaneta de Plata. L'Acadèmia de Tastavins va obsequiar l'Administració amb dos capgrossos, la Roseta i l'Humbert. Amb el superàvit que hi va haver aquell any, els administradors van regalar als de l'any següent una altra parella de capgrossos.
També l'any 1968, l'excel.lentíssim Ajuntament de Vilafranca va constituir un Secretari per a l'organització dels Concursos de Castells l'Anxaneta de Plata i per al foment i assessorament casteller, i va estendre el seu àmbit al camp graller mentre no en tingués un de propi. Estava format per quatre membres vitalicis i un d'ells era el Joan Sol. "
L'any 1968 va ser un any de novetats a banda de les que ja hem llegit també va néixer el ball de Pandaretes en substitució dels Panderos. L'any passat van celebrar el seu 40è aniversari.
Sant Fèlix, la seva gran passió.
Sant Fèlix és per la família tot un símbol. L'avi era una persona religiosa practicant. Cada setmana anava a missa el diumenge i algú em va explicar que de petit era escolanet.Era una persona solemne i cerimoniosa. Recordo que cada festa major després de la processó sempre deia el mateix: aquesta processó té que ser més seriosa. Això de que els balls es barregessin i que la processó dedicada al Sant no tingués un ordre no li agradava gens.
Sempre deia que el SR. Parrilla era un gran mestre de cerimònies i amb aquest comentari ja ens deixava clar que els organitzadors d'altres èpoques no han arribat a l'altura del Parrilla.
Aquesta passió desenfrenada cap a Vilafranca, les tradicions catalanes i la nostra Festa Major ens ho va ben encomanar a tots.
Setmanes abans de la festa Major ell amb el seu xiulet peculiar ja ens recordava que faltaven pocs dies per la més GRAN.
El dia 29 d'agost a primera hora ja el veies baixar pel carrer comerç direcció al carrer Montserrat. La faixa sota el braç, una rialla d'orella a orella i amb un tarannà ansiós, semblava un nen petit amb sabates noves.
A dos quarts de dotze com a molt ja tancava la botiga enfilava el carrer direcció Rambla de Sant Francesc. Tot em fa pensar que mai a la vida va faltar a la tronada. A partir de la sorollosa tronada trobar l'avi per la Festa Major era molt fàcil. La seva agenda sempre era la mateixa assistir a tots els actes culturals/religiosos.
L'avi i la taula
Parlar del Sol és parlar d'un bon esmorzar, dinar o sopar. De fet només cal fer una ullada a les particulars imatges gràfiques i ja en poden treure una conclusió clara. Si alguna característica cal destacar és la de bon gurmet. Quan em retrobo a Vilafranca amb amics de la seva època és d'aquells comentaris que ja saps que en algun moment de la conversa sortirà.
Quan de petita escoltava les històries que explicaven els nostres avis de la gana que havien passat, jo sempre pensava que ell no l'havia conegut la gana. Li agradava tot, de fet em sembla que mai li vaig veure deixar una engruna en el plat. Com era un excel.lent gurmet, també era un gran cuiner.
Recordo una tarda de diumenge en família, quan de cop i volta l'avi va cap a la nevera i amb quatre coses i una mica de bacallà ens va fer un arròs fantàstic.
Parlar del Sol, és també parlar del bon vi i sempre en porró. Quan tinguem l'àlbum digitalitzat ho podreu constatar vosaltres mateixos.
Convidar-lo a un àpat era sinònim de fer-lo feliç.
dilluns, 1 de juny del 2009
Jo he fet allò que diu l'Evengeli,: Quan vagis algun banquet, no et posis mai a la presidència... Si per cas, ja t'avisaran.
Carta de Lluís Mas i Graells, publicada al setmanari El 3 de Vuit el 28 de febrer de 1986.
"Sr. director de El 3 de Vuit, fa uns quinze anys, quan els "Castellers de Vilafranca" començaren a fer castells d'una certa importància - que ara queden petits davant les últimes proeses- vaig assistir a un dinar casteller, que va tenir lloc a l'aire lliure a la plaça de Sant Joan.
Recordo que ens vàrem entaular un grup en un lloc discret al qual s'afagí Joan Sol, casteller de pro, que per algun motiu que ignoro aquells dies havia tingut unes diferències amb els capdeventers de la colla i, per tant, com es diu "havia caiugut en desgràcia", suposo que passatgerament.
Això motivà que algú, abans de començar l'àpat, li fes retret que s'havia d'asseure al lloc que li corresponia pel seu prestigi i autoritat i no el que havia triat.
Segurament s'en dolia, i aquestes foren les seves paraules, que digué amb tot el seu aplom:
Jo he fet allò que diu l'Evengeli: Quan vagis algun banquet, no et posis mai a la presidència... Si per cas, ja t'avisaran.
No l'avisaren. L'acte transcorregué amb l'eufòria pròpia d'aquests àpats. Però la cita evangèlica de Joan Sol va ser memorable per la seva gràcia i enginy en elaborar una paràfrasi d'urgència d'un text sagrat, no sé si agafat al vol o degudament rumiat amb temps.
Vaig tenir amb ell poca relació, però ens guardàvem mútuament, crec, una gran consideració.
Valgui el record d'aquesta anècdota com a homenatge d'afecte i admiració a Joan Sol, entart ja de ple dret i amb llum pròpia a la constel.lació de figures senyeres de la història dels castells.
Atentament el saluda, LL.Mas. "
"Sr. director de El 3 de Vuit, fa uns quinze anys, quan els "Castellers de Vilafranca" començaren a fer castells d'una certa importància - que ara queden petits davant les últimes proeses- vaig assistir a un dinar casteller, que va tenir lloc a l'aire lliure a la plaça de Sant Joan.
Recordo que ens vàrem entaular un grup en un lloc discret al qual s'afagí Joan Sol, casteller de pro, que per algun motiu que ignoro aquells dies havia tingut unes diferències amb els capdeventers de la colla i, per tant, com es diu "havia caiugut en desgràcia", suposo que passatgerament.
Això motivà que algú, abans de començar l'àpat, li fes retret que s'havia d'asseure al lloc que li corresponia pel seu prestigi i autoritat i no el que havia triat.
Segurament s'en dolia, i aquestes foren les seves paraules, que digué amb tot el seu aplom:
Jo he fet allò que diu l'Evengeli: Quan vagis algun banquet, no et posis mai a la presidència... Si per cas, ja t'avisaran.
No l'avisaren. L'acte transcorregué amb l'eufòria pròpia d'aquests àpats. Però la cita evangèlica de Joan Sol va ser memorable per la seva gràcia i enginy en elaborar una paràfrasi d'urgència d'un text sagrat, no sé si agafat al vol o degudament rumiat amb temps.
Vaig tenir amb ell poca relació, però ens guardàvem mútuament, crec, una gran consideració.
Valgui el record d'aquesta anècdota com a homenatge d'afecte i admiració a Joan Sol, entart ja de ple dret i amb llum pròpia a la constel.lació de figures senyeres de la història dels castells.
Atentament el saluda, LL.Mas. "
A l'amic Joan Sol. La camisa Castellera més antiga de Vilafranca.
Sols tu miraves al cel
amb la camisa vermmella,
ans que tingués Vilafranca
una colla castellera.
Portaves, amic Joan,
camisa de sang vallenca.
Només un "xiquet de Valls"
tenia la plaça reina.
Sorgeix l'any quaranta-vuit,
al so de la gralla seca,
la colla dels Castellers,
rebuda amb les mans obertes
pel poble de Vilafranca
- la Plaça més Castellera-.
Aquelles camises roses
molt aviat van ser verdes;
la que porta el Joan Sol
és camisa d'experiència.
Dues colles són la mida
d'una plaça castellera.
Corrent l'any vuitanta-dos
surt una colla novella:
és la colla dels Xicots
-la fe i la il.lusió en essència-.
La camisa del Joan
esdevé flama vermella,
camisa de fundador
i també de presidència.
Joan, et veig dalt del CEL,
amb la camisa vermella,
ll'Arc de Sant Martí per faixa
un mocador fet d'estrelles;
al fons, gralles de marfil
i un cor de veus d'anxeneta
entonant un Glòria a Déu
creador de Cel i Terra.
Lluís Solsona i Llorens.
amb la camisa vermmella,
ans que tingués Vilafranca
una colla castellera.
Portaves, amic Joan,
camisa de sang vallenca.
Només un "xiquet de Valls"
tenia la plaça reina.
Sorgeix l'any quaranta-vuit,
al so de la gralla seca,
la colla dels Castellers,
rebuda amb les mans obertes
pel poble de Vilafranca
- la Plaça més Castellera-.
Aquelles camises roses
molt aviat van ser verdes;
la que porta el Joan Sol
és camisa d'experiència.
Dues colles són la mida
d'una plaça castellera.
Corrent l'any vuitanta-dos
surt una colla novella:
és la colla dels Xicots
-la fe i la il.lusió en essència-.
La camisa del Joan
esdevé flama vermella,
camisa de fundador
i també de presidència.
Joan, et veig dalt del CEL,
amb la camisa vermella,
ll'Arc de Sant Martí per faixa
un mocador fet d'estrelles;
al fons, gralles de marfil
i un cor de veus d'anxeneta
entonant un Glòria a Déu
creador de Cel i Terra.
Lluís Solsona i Llorens.
A la memòria de Joan Sol i Rovira
El 16 de febrer de 1986, Antoni Massanell i Esclassans en memòria al meu avi i tres dies després del seu traspàs va publicar aquesta magnifica poesia en el setmanal El 3 de vuit de Vilafranca.
Per més que la vagem plena de gom a gom
sempre hi haurà un lloc buit en un punt de la plaça.
Si tu hi seràs, no ho sé, que ja no ets el que som,
però jo t'hi veuré - ombra que ve i que passa.
I esclatarà la gralla desfeta en plors i planys!
I un cop més, els castells prendran nova embranzida!
I un cop més, ai, el crit! -que al pas silent dels anys
es renova constant, com la mort, com la vida.
Per més que atapeïda, per tots costats, de gent,
sempre, a la plaça, un buit. I una ombra que hi davalla?
No ens és donat saber-ho. Però, present o absent,
jo sé qu t'hi veuré a cada toc de gralla!.
Antoni Massanell i Esclassans.
El primer dia que vaig llegir aquestes paraules tenia 17 anys, com us podeu imaginar ens va emocionar a tots molt. Avui en tinc 41 i cada vegada que la llegeixo em continua emocionant. Gràcies Antoni.
diumenge, 31 de maig del 2009
Crònica de l'1 de setembre del 1968
Aquí tenim una crònica de Maria Dolores Serrano després de viure en primera persona una jornada de Festa Major a Vilafranca. La crònica en sí és curiosa entre d'altres coses perquè els nostres avis tenien una manera de visualitzar Europa molt divertida. " "Por ejemplo: un tipo con zapatos puntiagudos y relucientes, corbata llamativa, reloj extraplano, terno a la moda y que fuma rubio, es europeo. Un tipo desabrochado, con alpargatas, faja y con un caliqueño colgándole de la boca, ése es casteller. Uno qaue habla rimbombante y dé latazos, ése es europeo. Uno que habla llanamente, con sentido común y una pizca de poesía, ése es casteller. Un hombre que no cumple su palabra es europeo; aquel cuya palabra vale más que una firma anmte notario, ése es casteller."
dijous, 5 de febrer del 2009
EL NAN DEL JOAN SOL
Fa 20 anys que visc fora de Vilafranca i fa 20 anys que vinc cada any a gaudir de la Festa Major de Sant Fèlix. No és cap obligació, és pura devoció per uns dies plens de color, sentiment i estima cap a les meves arrels. No us he d'amagar que durant la Festa Major m'emociono i acabo plorant dues vegades. El primer cop que em passa és el dia que comença la festa i vaig a buscar el nan del meu avi per a fer-li un petó. La segona vegada, més dolorosa si es pot dir així, és el darrer dia de la festa, quan tanquen els nans fins la propera edició de Sant Fèlix. També m'acomiado del nan de l'avi amb aquest sentiment estrany que em fa plorar i que sé que em fa plorar d'alegria. Estic convençuda que si ell estigues viu seguiria formant part de la festa del seu poble i de fet, gràcies al nan, així és. El Joan Sol sempre estarà present a Sant Fèlix, sempre ballarà, serà particip de la millor festa major del món, la nostra, la de Vilafranca. Aquesta foto li vaig fer fa un parell d'anys, al 2007, després de matines.Pel que fa al Nan del Joan Sol i per a fer una mica de memòria, es va presentar a la Festa Major del 2002. Van ser els Xicots de Vilafranca els qui van impulsar la seva creació i després de consultar-nos a la família de quin color volíem que portés la camisa, va quedar clar que havia de ser el vermell dels Xicots. Amb la seva incorporació al Seguici, els nans van quedar de nou aparellats i van passar dels onze que hi havia a la dotzena actual. Sobre la presentació del nan del Joan Sol en van aparèixer diverses informacions als mitjans de comunicació locals. Aquí us deixo alguns enllaços:
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
